Participació en els Jocs Literaris (2)



Efren Cerdà Bayerri – 10 anys, Vinallop

Hi havia una vegada una nena que tenia un lloro. El seu pare el va portar a una tenda de mascotes. Un àvia que passava per allí va comprar-lo i van anar junts en una caravana. Al cap de poc temps va haver de vindre una ambulància perquè a l’àvia li havia tocat molt el sol. El lloro, trist, volant se’n va anar. Al cap d’un dia va arribar cansat a una plaça on es va trobar un àguila daurada i es van fer molt bons amics. Al lloro el van tornar a agafar, però l’àguila li va prometre que el salvaria. El lloro es va esperar a la plaça del costat del museu Dalí.

Paula Sabater López - 9 anys, Vinallop

Hi havia una vegada un lloro verd que era la mascota d'un vaixell de pirates. Un dia es va escapar. Volant, volant, va veure un poble i va baixar. Es va trobar unes nenes jugant al parc i va decidir molestar-les. Quan va anar va veure que menjaven una piruleta i va decidir agarrar-la. Les nenes van córrer darrere el lloro, però ell va trobar el mar i un munt de barques encara que cap era la seva.
El capità i els pirates estaven molt tristos. Ells navegaven i el lloro volava buscant-los. Al cap d'uns anys es van trobar. El lloro va contar al capità tot el que havia passat i el capità va fer-li una festa.

Annabel Estíbalez Arasa - 11 anys, Vinallop

Hi havia una vegada una nena que tenia un lloro de color verd que vivia dins d'una gàbia. La nena se'n va anar anar al col.le i al cap d'una estona va tornar. Va anar a posar-li menjar i aigua i va veure que no estava. Va sortir corrents de casa seva i el va buscar per tot Figueres. Es van fer les 9 i ja era de nit i no el va trobar. Se'n va anar plorant a casa seva i no va sopar. Al dia següent no va anar a l'escola, va anar a buscar el seu millor amic, el lloro. No el va trobar. Al cap d'una estona els seus pares li van dir que si volia anar al museu de Dalí, sabien que a ella li agradava molt, però no podia perquè havia de buscar el seu estimat amic. Els pares li van dir que no es poses trista: "el trobaràs o vindrà" i la nena va dir :" d'acord, vindré el dissabte".
Ja era dissabte i van aribar a la porta del museu . Van veure el seu lloro. Va anar a casa corrents amb el lloro a deixar-lo a la seva gàbia. Ja tornaven a ser tots feliços.

PARTICIPACIÓ EN ELS JOCS LITERARIS (1)

Najat Zergui Amine- 10 anys, Vinallop

(Sóc del Marroc)

En un racó hi vivia un lloro que no era molt feliç. Vivia al costat del museu Dalí.

El seu amo era un home que era molt bona persona i s'estimava molt el lloro. Fins que un dia va passar un altre lloro i... tenia un somriure de felicitat a la cara. Se li notava que era lliure.

El pobre lloro estava trist, no sabia que fer. Ell, volia escapar-se i ser lliure però tampoc volia treure la felicitat del seu amo.

Un dia l'amo va sortir a comprar unes quantes coses i el lloro pensant que era el seu torn va donar cops a la gàbia i se'n va anar. Va sortir per la finestra i va volar pel cel. Va notar una sensació de felicitat i que era lliure. Mes tard es va seure en una branca d'un arbre mirant la bonica posta de sol. Llavors es va posar trist en recordar el seu pobre amo. El trobava a faltar i va decidir tornar. En arribar es va ficar en la seva gàbia i va arribar l'home i i li va portar un regal que no s'esperava. Era un altre lloro de color blau i l'amo va dir:

- Com que et veig sol he pensat que necessitaries companyia i t'he portat aquest altre.

El lloro va pensar que potser era un lloro no lliure, però feliç.

Héctor Porres Clemente - 10 anys, Vinallop

Hi havia una vegada un lloro que cada dia estava a la porta del museu de Dalí. El lloro sabia parlar. Aquell lloro era molt estrany, mai volia baixar i el més estrany és que ja havia passat més de 50 anys estant allí. La gent de la ciutat l’estimava perquè com sabia parlar quan alguna persona tenia un problema els deia la solució. Fins que un dia algú el va robar i la gent es va preguntar: “On és el lloro?”. La gent estava molt preocupada, però hi havia un nen que es deia Miquel que va decidir buscar el lloro. Va anar al bosc i va veure una casa on algú cridava: “Auxili, auxili!”. En Miquel al sentir aquella veu ja sabia qui era, era el lloro! El dia següent va tenir una idea, per la nit va entrar per la xemeneia, va agarrar el lloro i se’n va anar.

Fi

Óscar Guillén - 11 anys, Vinallop

Ja fa molt de temps en el zoo de Barcelona, hi havia un lloro centenari a punt de trobar la mort. Per a que pogués morir en llibertat, el van portar al parc Gaudí. El que no sabien era que el trampós estava fingint per poder marxar. Quan van obrir la gàbia ell va sortir disparat i va volar pel cel amb llibertat, dient, aquí vos quedeu grrrr! Al cap d'uns quants anys, mentre volava un caçador el va confondre amb un tord i el va matar. Aquest havia format una família, les seves cries ja volaven però un va caure del niu i una nena el va cuidar fins que va ser gran. Aquesta nena es deia Carme, tenia 9 anys i vivia al costat del museu Dalí (figueres).

Conchi González Fernández - 12 anys, Vinallop

Us contaré la història d’un lloro i el famós Dalí.

Un dia el famós Dalí va perdre a una persona molt estimada, se sentia molt sol i va decidir tenir una mascota per a no sentir-se tan sol. El famós Dalí va anar a buscar la mascota per tot arreu però cap li va agradar, fins que va anar a buscar una botiga a prop d’un museu. Allí estava el lloro que faria que no se sentís tan sol. Es va posar molt content i se’l va endur amb ell. Es van fer molt amics i els dos van ser molt feliços fins el dia de la inesperada mort d’en Dalí. El lloro va tornar al lloc on Dalí el va trobar i estava molt trist però els dies van passar i el lloro va superar la seva mort. Llavors va tornar a ser el mateix.

Ariadna Muñoz Meseguer - 10 anys, Vinallop

Hi havia una vegada un lloro verd que sempre estava quiet i no es movia mai, i un noi que es deia Juan i era petit va anar a veure el lloro verd i li va dir que es mogués o fes alguna cosa i va començar: “hola, hola, hola” i el nen es va emocionar i li va dir: “parla lloro verd”. El lloro estava davant el museu Dalí i va tornar a dir: “hola, hola” i el noi com sempre deia hola. En Juan va anar a tocar al lloro i va veure que era de mentida i li va dir al seu pare que era de mentida i li va dir al alcalde que el lloro era de mentida i el van canviar per un de veritat.

Com ja vam comentar a principi de curs, aquest mes els alumnes de Cicle Superior participaran en els Jocs Literaris de l'escriptor Jesús M. Tibau.

Si voleu seguir l'evolució general dels Jocs i la participació dels nostres alumnes podeu entrar al bloc literari de Jesús:


Tens un racó dalt del món

i en aquest mateix bloc.



Gràcies Jesús per la teva iniciativa.